Hores Mortes

Un estrany a l'habitació (II)

2012-01-30T13:27:00.000-08:00

Tenia mal de cap. Ajaguda a sobre el llit, es fregava el front amb el palmell de la mà. Tancava els ulls perquè els forts batecs que sentia paressin un instant. Es va aixecar, tot i que les cames pesessin, va avançar fins a la cuina i es va prendre una pastilla guardada a l'armari. Dolçament va acariciar el got, com si li hagués de curar tots els mals. les cames, plenes de cicatrius, explicaven diferents històries. Els colzes, blaus de tants cops. No entenia què passava...

Qui era ell? Què hi feia en aquell llit? Què volia dir amb tot allò?

Tot i els dubtes, va somriure, tot i no recordar res, va pensar amb les bones estones que podria haver passat sense el seu marit.

- Hòstia! - Va exclamar. Fins aquell moment no va recordar que el seu marit arribaria a les 3. Havia d'arreglar-ho tot. Es va acostar lentament i freda cap al desconegut, va agafar la roba que li va semblar seva i li va allargar perquè es vestís. - Has de marxar. El meu marit arribarà en qualsevol moment. Com pots suposar tu i jo no ens coneixem de res, per tant, no et vull veure més per aquí.

Sense posar una paraula després del punt, el noi va marxar. Un somriure viciós, va sorgir dels seus llavis. Va assentir amb el cap i es va vestir tant de pressa com va poder. Va avançar cap a la porta amb serenor, amb els ulls brillants i la comissura dels llavis pujats.

Per uns segons, el va voler retenir, però sabia que si ella donava peu a alguna suposició, el seu marit l'estiraria dels cabells. També ho pagaria ell i valia més guardar el secret en la seva memòria.

Un estrany a l'habitació

2011-12-27T13:28:00.000-08:00

Encara no s'havia aixecat del llit, a les dotze del migdia el seu cos estava mig mort sota la manta.
- Quin fred que carda.
Es va inclinar, amb el cap que donava tombs i les ganes de vomitar. Amb ressaca, va intentar posar els peus a terra.
La nit havia estat llarga, els flaixos li venien a la memòria amb petites descàrregues que li feien mal. Quatre gots de whisky amb llimona, sise cerveses i cares estranyes que somreien al seu voltant.
- Un, dos, tres, quatre,...
Comptava per tornar a perdre el món de vista, volia oblidar les barbaritats que havia fet ahir.
- Mai més... No em deixaré entabanar mai més.
No era la primera vegada que ho deia.
- Molt bon dia, bombonet.
Una veu greu i poc coneguda va fer-la sorprendre a la seva habitació.
- Qui cony ets tu? - Va preguntar escèptica. Mirava de buscar-lo a la seva memòria però no obtenia una resposta clara.
- L'home que canviarà la teva vida. - Va respondre seriosament, amb contundència.
La noia va riure. Qui s'ho havia de creure?

Pròximanent

Era només una nena

2011-12-13T10:10:00.000-08:00

Era una nena, una nena ben petita. T'esperava amb tota la il·lusió del món darrere la porta, asseguda en el terra mirava el pom de la porta fixament, com si hagués de girar-lo amb la ment i obrir-la abans que tu possesis les claus al pany.

Es barallava amb la seva mare a altes hores de la nit per no anar a dormir fins que no et donés el petó de bona nit. Somreia orgullosa cada vegada que pronunciava el teu nom, perquè eres tu.

I li has caigut als peus. Ara ni arribes a la sola d'una sabata. Has destrossat una infància, una innocència i la vida d'una nena de 10 anys.

Ha hagut d'aprendre a valorar el que tenia, ha hagut de conèixer que les tragèdies no fan acabar el món. Ha fet que els contes no tinguéssin tanta importància, perquè sabia que els finals feliços no passaven a la realitat.

I encara ets tu l'indignat? No em facis riure.

Fugim

2011-10-15T06:57:00.000-07:00

T'esperava cada nit al portal, amb l'esperança que baixessis les escales de pressa, sense pausa. Encara mantenia l'esperança que obriries els ulls i marxaries amb mi. Ben lluny. Agafaries les quatre coses que necessitaries i baixaries les escales sense mirar enrere.

Ho havia de reconèixer. No entenia com encara aguantaves aquells brots d'odi, aquells insults cap a tu i el teu fill. Era tant difícil fugir amb mi? Ho hauries tingut tot, hauria estat el millor pare, el millor amant, el millor company de copes, el millor amic...

I et segueixo esperant cada nit al teu portal. Segueixo tenint l'esperança que algun dia baixaràs les escales de pressa, amb la felicitat als ulls i un somriure als llavis, dient:

- La meva vida, és meva.

Amb gel, si us plau

2011-09-25T10:24:00.000-07:00

Somreia amb facilitat, feia veure que dormia mentre escoltava les seves passes. Es va curvar ensenyant l'esquena per sobre dels llençols. Es va amagar la cara amb les mans i els cabells li van caure per sobre del nas. Es va remoure, fingint una mica de molèstia per la llum de l'habitació.

Va obrir un ullet, buscant el reflexe d'ell a la finestra, així vigilava si vindria aviat. No el va veure. va tornar a tancar els ulls.

Un segons més tard va notar una mà que l'acariciava, suaument, intentant que no es despertés. Va somriure més, el seu cor anava molt de pressa. Uns llavis es van acostar als seus cabells i amb tendresa la va besar. En aquell moment aquella noia s'estava desfent.

Orgullosa, no es va girar per tornar-li el petó. En el seu cap rondava la sorpresa d'haver fet que aquell cor tan fred es calentés una mica.

Simple, què més s'hauria de dir?

2011-09-18T09:33:00.000-07:00

Va seure sobre la seva falda, amb la carona plena de llàgrimes i els genolls pelats. Entre sanglots explicava que li feien mal les ferides, que picaven moltíssim. Amb dos petons al nas i un "si pica és perquè s'està curant", la petita va deixar de plorar. Somreia nerviosa amb la cara envermellida i les galtes humides. Se sentia protegida amb poqueta cosa, era feliç amb els seus cotxes de joguina, amb aquelles nits que la portaven a llocs insospitats de la selva amazònica, amb la seva corona de princesa, amb aquell collaret de perles que l'ajudava a crèixer fins a l'altura de la seva mare.

No necessitava grans proeses, ni objectius, ni manies. No necessitava res de res. Amb dos somriures i tres carícies els seus ulls s'iluminaven representant la felicitat perfecta.

Era senzilla, sense complexes, curiosa. Volia conèixer si la lluna tenia sabor a formatge o si les muntanyes amagaven llops ferotges com en els contes, volia saber si el sol escalfaria tota la seva habitació o si les aranyes del sostre parlaven mentre ella dormia.

Senzillament, era inconscient que, quan es fes gran, tot allò canviaria. I sense adonar-se.

Podem ser moltes coses, però costa més ser nosaltres mateixos.

2011-03-08T05:53:00.000-08:00

I mentre es dissolt el sucre en el cafè, pensa com seria de bonic estar, ara mateix, dalt d'un escenari. Demostrar en el món que ella és capaç d'aparentar el que sigui, que és apta per fer gaudir al públic i que la poden omplir d'aplaudiments amb la seva interpretació. S'imagina parlant amb una calavera, com Hamlet, o recitant la poesía de Verdaguer amb la seva dolça veu. S'imagina besant a en Romeu o discutint amb el fantasma de la òpera. I mentre es dissolt el sucre en el cafè, veu que, abans de ser una altra persona, ha de saber qui és ella.

Els homes no ploren mai...

2011-02-23T02:18:00.000-08:00

En Carles portava nits sense dormir. Es va passejar per l’habitació sense un rumb massa fixat. Va Llegir algun que altre titular del vell diari que reposava sobre de la tauleta i mentre lluitava contra l’ insomni requeia davant els seus pensaments. Recordava la nit passada juntament amb la Valèria. Amor, passió, petons i moltes carícies. Se sentia un porc.

Es va limitar a observar la seva dona. Dormia tranquil·la, serena i somrient. Va apagar la llum i se’n va al sofà. Sol. Se sentia molt sol, desesperat i destrossat. La Diana no es mereixia aquell home. Ella era innocent, alegre, dolça i fidel a ell i les seves idees. Ell era un inútil, masclista, malcarat i, ara, un problema més a la vida d’ ella.

Les seves llàgrimes van caure per les galtes vermelles. Es va tapar les mans i va recordar que els homes de veritat no ploraven mai.

Censura

2011-02-17T13:36:00.000-08:00

Va haver de callar. La van obligar a callar i no va poder fer res més que... callar.

#sensesenyal

No necessitava res més...

2011-02-08T15:18:00.000-08:00

Les tardes cada cop allargaven les estones de sol, i ella, asseguda en un banc d'aquella petita plaça mirava tot el que no tenia. Ho mirava amb ràbia, impotència i dolor. Era enveja. Enveja per no tenir tot el que ella volia i els altres sí, avaricia per desitjar-ho tot i només tot, acaparar tot el que fos possible a les seves mans, tot el que capigués. Unes mans tendres, suaus, petitones, unes mans que encara eren de nena...

Ho havia volgut tot, havia lluitat per voler aconseguir-ho tot: Crear un món que només els somnis el poden fer realitat. I mai va tenir en compte que, el que realment necessitava era el que tenia més a prop seu. Ni grans cases, ni molts diners, ni una vida de color rosa.

Es va centrar tant en buscar aquella felicitat com a objectiu, que no es va saber adonar de les possibilitats que la vida li regalava, les alegries dels moments i fins i tot les petites dosis de felicitat quan saps valorar el que tens. Sense voler massa.

I ja ho diuen els savis: quan vols agafar massa sorra, al final se t'acaba escapant per entre els dits.

la vida és allò que passa mentre nosaltres anem fent plans

2011-01-30T12:27:00.000-08:00

Feia dies que no hi tornava, entre una cosa i l'altra havia deixat els meus costums en un costat. Em vaig acostar a l'oficina de correus i vaig deixar tres paquets per enviar. El primer era ple d'avions de paper, el segon de vaixells i el tercer de girafes de paper. Vaig omplir amb les adreces que aquell dia tocaven i me'n vaig anar sense dir res.

Havia enviat tres paquets plens d'imaginació a tres persones desconegudes, la gent necessita imaginació, ja que amb el temps anem perdent aquesta qualitat tan poderosa tot substituint-la per d'altres que per la societat semblen més lògiques i útils.

Vaig seure a la plaça del poble, observant la gent que passava a corre-cuita concentrats en el seu món, sense pensar que vivien la vida marcant-se objectius i buscant la manera d'aconseguir-los a tota costa, res més que això. I no se n'adonaven que deixaven de gaudir dels minuts, dels moments que el destí li havia concedit amb tota satisfacció, i no se n'adonaven fins que ja havien fet mal a moltes persones i allò se'ls tornava en contra. Perquè tot el que puja, tard o d'hora acaba baixant.

Però jo simplement sóc un pobre boig, que passeja pel carrer sense cap ilusió, ningú em creuria si jo parlés.

Només 2 segons!

2011-01-24T08:01:00.000-08:00

Es van aixecar al matí ben d'hora. Havien preparat les maletes el dia abans ja que eren conscients que el dia següent no tindrien temps. I així era. Van sortir escopetejats de casa, sense esmorçar ni dutxar-se. Era massa tard tot i haver-se llevat a les sis.

- Va! Ràpid!

- Ja vaig, ja vaig!

Van creuar la carretera pel pas de zebra, van córrer pels carrers de la ciutat, havien d'estar en deu minuts esperant el seu tren. Aquell tren que solucionaria tots els seus problemes. Aquell viatge era la clau de tot i ells ho anaven a perdre... Van arribar a l'estació, esbufegant. L'altaveu va anunciar l'arribada del tren. Amb els bitllets a la mà, es van disposar a fer l'última carrera fins a les portes del vagó. Van oblidar per un segon qui eren convertint-se en màquines de córrer. Van baixar les escales mecàniques amb velocitat, arribat a l'andana correcta. Van seguir el seu trajecte fins que el xiulet de les portes van fer-les tancar. Dos segons i s'haguéssin pogut escapar junts.

És hipocresia

2010-12-26T02:43:00.000-08:00

- És hipocresía, l'amor es genera cada dia, l'amor es manté dia a dia, l'amor es dóna sempre. No pots fer que aquell amor sorgeixi només per un dia i perquè algú, fa molts anys ho va decidir així.

- D'alguna manera ens hem d'estimar, encara que sigui un dia no?

- Si aquest amor és real, sí. Però si és real, aquest amor, hi és cada dia.

- Vostè faria desaparèixer el nadal?

- Oi tant, ja que ens hem d'obligar a estimar un sol dia, millor fer-ho tot l'any no?

- Vostè i les seves reflexions, cada dia em sorprèn més.

- Em molesta veure que per un sol dia desaparèixen els rencors, les baralles, fins i tot per un sol dia pots arribar a recordar aquella persona que fa anys que vas decidir treure de la teva vida... i tot per què? perquè és Nadal.

- Mirat des d'aquest punt de vista... Va, hem d'anar a prendre les pastilletes i cap al llit, o vol sopar amb els altres?

- Fa molt de temps que vaig decidir no sopar amb els altres per Nadal. Millor porta'm un vas de llet al meu llit.

- Com vostè vulgui.

2010-12-22T03:45:00.000-08:00

Només li hagués faltat una estoneta de tranquil·litat, uns petits segons per poder descansar i respirar. Desitjava perdre de vista totes aquelles paraules, aquella pressió que li oprimia el pit. I l'única sortida que tenia era fugir, ben lluny, com si tot allò no hagués passat mai. Oblidar, els moments, les persones i els sentiments... Però era massa tard, havia de lluitar... Estava obligada a lluitar, ja que tornar enrrere era impossible.

Petita, trapella i juganera

2010-12-13T08:04:00.000-08:00

De vegades feia veure que era una gateta. Petita, trapella i juganera. Li agradava fer de gata i moure's per sobre el llit de punta a punta movent el cul com si tingués una cueta llarga. s'encorvava, estirava les potes i somreia d'una manera que m'encantava. Saps del que et parlo? Sí, aquells somriures que amaguen moltes intencions darrere, somriures inocents que et tempten més que cap altra cosa en el món. Acabava el joc quan se't tirava a sobre evitant que puguis treballar (o fent veure que treballes... Et puc assegurar que molta concentració no tens en aquell moment), amb aquell somriure que l'acompanya i aquell cos que et treu tots els mals.

- Vols jugar amb mi? - I no li pots dir que no!

Un diumenge més

2010-12-11T06:33:00.000-08:00

Dissabte, matí. Eren les dotze i ella encara tenia son. Es treu les lleganyes dels ulls, obre la finestra per airejar l'habitació i camina cap a la cuina per preparar l'esmorzar. Veu els records de la nit passada. Les ampolles de vi blanc, les restes d'un cuscús a mig mastegar, el rellotge d'aquella noia que tenia un nom molt estrany oblidat a la taula i fins i tot les taques de xocolata al terra, ja seques. Somriu. Havia estat divertida, aquella nit. Una nit de confessions, anècdotes i diversió, per sobre de tot. Una nit de música a tot drap, descontrol i riures sense sentit.

Amb el cafè amb llet a la mà, seu a una de les cadires que encara es mantenen, es creua de cames i juga amb el rellotge a la seva mà. Ja té excusa per repetir...

Ets meva?

2010-11-21T14:00:00.000-08:00

Es mirava les pedretes que al fons del bassal s'amagaven. Jugava amb les ones que l'aigua feia quan el seu dit la tocava. Disfrutava dels somriures dissimulats que la Joana feia des del final del carrer. La notava, present, impenetrable, desitjant ser posseïdor de tal tresor. Es va aixecar i va trepitjar el bassal, va avançar cap a ella i amb pas ferm la va agafar de la cintura.

- Pots ser meva durant uns segons? - Va preguntar sabent que ella mai havia sigut de ningú.
- durant uns segons... - Va contestar sabent que aquells segons es farien eterns...

2010-11-10T21:57:00.001-08:00

Si totes les coses fóssin tan fàcils, la nostra vida no seria tan divertida. Oi?

El senyor Ramon

2010-11-02T06:35:00.000-07:00

Des de ben petit, En Ramon havia lluitat amb totes les seves forces, s'havia rebel·lat contra tota circumstància que el frenava i havia arribat fins als extrems més inesperats. Però s'estava fent gran, les històries que havia viscut i les derrotes que havia patit el van fer tornar un conformista, conservador de les seves rutines. En Ramon havia deixat de ser qui havia sigut en aquells temps. De vegades encara escoltaves algun moment de confessió màxima, la vergonya que sentia per aquell jovenet i eixelebrat, havia fet que el silenci fos la gran tapa per amagar un passat de "pecat".

Tot i això a la Rosa mai li va amagar res, el somriure d'aquella dona seguia sent intacte, impenetrable, a través dels anys. La dolça mirada d'aquella vella amiga havia fet que moltes vegades en Ramon recordés les batalletes a la vora del foc. La Rosa el coneixia des de sempre, des de l' infància. Ella havia estat la seva companya de guerra, la seva confident i per sobre de tot la persona de la qual en Ramon n'havia estat perdudament enamorat des del principi...

la buscava a ella

2010-10-18T06:47:00.000-07:00

Era única, simplement única en la seva espècie. Podríem dir que era una barreja de misteri, passió, innocència i curiositat. Era una nena vestida de dona, la pura imatge de la temptació més amagada, més secreta. Era ella mateixa, irrepetible, impressionant.

buscava alguna cosa diferent i ella va ser la gran troballa. De tota la meva vida...

viure la vida com podem

2010-10-12T10:29:00.000-07:00

Ja no quedaven paraules. Una mirada, un somriure tens i unes ganes boges de fugir d'aquella situació. Era simple, sense gaire complicació. Era el seu final. Es va aixecar sense dir res i va avançar fins a la porta, sola, sense ningú que l'acompanyés. Era la seva decisió. Es va girar per última vegada i va buscar la mirada del seu company. Estava trist i destrossat. Les seves mirades no es van retrobar. Era el moment. Va agafar el mànec de la porta i va sortir del bar, tal i com havia entrat abans: sense res. Era ella mateixa. Va mirar endavant i va emprendre el camí que feia temps que hauria d'haver seguit. Vivint la vida al màxim.

no volia tornar a casa...

2010-10-10T10:39:00.000-07:00

S'estava fent tard. Havia de tornar a casa però la por li impedia qualsevol moviment entorn a aquell objectiu. Va voler lluitar, però seguia quieta a la cadira d'aquell bar que estava a punt de tancar. Va abaixar la mirada, va observar les seves mans i les va tancar a l'instant que va repassar les rascades i l'ungla partida per la meitat, encara tenia residus de sang que no marxaven. Li feia mal. Més mal li feia el cor o les llàgrimes que baixaven per les galtes. Si decidia tornar, la tornaria a agafar pels braços amb força i l'estamparia contra al terra com un objecte més de la casa. Tornava tard i ell s'enfadaria.

Va decidir que aquella nit dormia al carrer. A qualsevol racó d'aquella gran ciutat. Segur que aquell refugi seria molt millor que tota la calor d'aquella casa.

sí o no?

2010-09-27T11:32:00.000-07:00

Va esperar massa i al final es va quedar ben arrugada, sola i sense esperança...

Hauria d'haver seguit el que un dia li va dictar el cor.

Aquell cafè

2010-09-26T12:37:00.000-07:00

Mai havia perdut el record d'aquell bar, de la seva olor, d'aquelles cadires de fusta, de la seva llum tènue i vibrant. El record d'aquella taula, aquell moment, aquelles sensacions. Mai havia perdut el record dels tallats de cada matí, dels somriures d'aquell cambrer tan jove, de les mirades inquisidores de la propietària les vegades que ell es quedava una petita estona xerrant amb mi. Era així, simple, quotidià. Sense artificialitats ni contrapunts.

I tot va canviar... Com sempre.

Aquella rutina va canviar, com totes les coses canvien cada vegada que els dies passen i els mesos i fins i tot els anys. Et vas fent gran i aquells costums perden el seu valor, els canvies per altres, els fas desaparèixer de la teva vida i fins i tot dels teus records. Però aquell cafè no. Era únic. Havia deixat de freqüentar-hi, de demanar aquell tallat de cada matí i de parlar amb aquell cambrer tan simpàtic... Aquell cambrer...

Però hi vaig tornar. No sé si va ser la necessitat de tornar a recordar o de repetir aquell costum que havia perdut. Vaig entrar com si fos la primera vegada, després de tant de temps tornava a ser aquella noia solitària que seia a la taula del racó, esperant que aquell cambrer tornés a venir per atendre'm i quedar-se una estona amb mi mentre la propietària ens mira amb mal ulls... Quins records...

Tens gana?

2010-09-22T06:11:00.000-07:00

Va baixar les escales lentament, es va aproximar fins al lavabo i es va rentar les dents amb minuciosa destresa. Se sentia feliç, alegre i descansa. Amb un somriure va conduir els seus peus fins a la cuina, es va preparar un tallat per començar el dia activament. Mentre la terrassa seguia amb la porta oberta, l'aire es colava repassant les curves de la Joana tota nua.

Va baixar l'escala amb un somriure d'orella a orella. Aquella nit havia sigut de les millors que havia tingut. Va trepitjar l'últim graó mentre es cordava la corbata i s'apretava el nus. Recordava cada moment de la nit. Recordava les mirades, els petons i aquelles mans que no paraven quietes. Va avançar fins al menjador per posar-se el mòbil a la butxaca i amb fermesa va entrar a la cuina. Se la va trobar tal i com s'havia despertat aquell dia.

Amb mirada felina va agafar-lo per la corbata, va estirar cap a ella i li va clavar un petó de bon dia.

- Tens gana?
- Sí.
- Menja'm...

Mai va saber que jo l'estimava

2010-09-15T10:56:00.000-07:00

- I només li va durar un segon. Un segon per somriure davant la persona que més odiava. - Va explicar la Carla amb la mirada trista. - El va mirar amb un simple somriure i va morir amb la mateixa felicitat que havia viscut la vida.

La Carla ho deia sempre. Explicava l' història una vegada i una altra, mirava la gent amb els ulls plens de ràbia i contemplava els fets dintre la seva ment per no perdre cap detall substancial. Va buscar la mirada del Joel i va necessitar poc temps per descobrir que el seu rostre no es trobava entre els assistents. Va abaixar el cap decebuda i va seguir amb aquella història que la turmentava cada nit en el món dels somnis.

- El fill de puta va seguir mirant la Joana com un objecte, una merda, un simple tros de carn que hores abans s'havia tirat amb tota la violència que contenia a dins. El malparit la va agafar pel coll i la va alçar per topar contra la seva cara. La va besar i amb el mateix tracte la va llençar contra el llit. -Va parar dos segons per respirar i va seguir mentre els llavis es tensaven a causa del dolor del seu cor. va seguir tot i que les llàgrimes l'amenaçaven per sortir. - Aquest va ser el seu final, el final de la Joana... la meva petita i simpàtica Joana.

Era ella, la Joana, la nena dels seus somnis, la petita que li havia ensenyat que el món no era solament negre, l'aprofitada que li agafava trossos d'entrepà sense que ella se'n adonés, la boja que somreia amb la mateixa innocència que el primer dia... Era ella. La Joana era especial... I la Carla se'n va adonar.

-------------------------------------

Sortien del cinema. Era tard i les llums dels fanals ja s'anaven encenent. Volien arribar d'hora a casa, aquella nit la Carla es quedava a casa seva. Els pares de la Joana marxaven a sopar a fora i durant unes hores tindrien la casa sola, per a les dues.

- Quan arribem a casa faré dos bols de cereals per menjar mentre ens tapem amb una manta!

- Ja t'ajudaré, així no ho faràs sola. - Va dir la Carla amb un fil de veu. Sentia vergonya, tenia les galtes vermelles i el somriure d'una enamorada. La Joana només va somriure i li va acariciar el cabell.

Van arribar i amb les llums apagades van seguir el passadís a les palpentes. Amb una mica de traça la Joana va encendre la làmpada del menjador. Allà mateix hi era ell.

Ets la noia més bonica de la terra

2010-09-10T13:59:00.000-07:00

No es pensava pas que tot el que ell havia explicat fos només una història més que guardava en el calaix dels records i que solament treia quan era necessari explicar-la. En Gabriel sempre havia estat així: Impertinent, malcarat, egoista, ignorant,... Podia descriure'l com el més malparit de la terra. Però el seguia estimant... Des del fons del seu cor mantenia l'esperança que ell era així perquè el destí li ho havia exigit, que era una obligació que ell s'havia pres seriosament per rebutjar qualsevol persona que li volgués fer mal. Només li faltava aquell afecte que mai havia tingut...

I mentre les hores passaven en aquell banc de la plaça, la Carlota se'l mirava enamorada de l'encant que amagava sota la camisa blanca, de les mirades dissimulades que només li dedicava a ella, dels somriures fugaços que només ella veia... I seguia trobant il·lògic que les seves amigues el critiquessin per la seva manera de viure la vida, per la seva manera de ser... En el fons la Carlota se sentia orgullosa de ser l'única noia que havia aconseguit robar-li l'atenció.

- Gabriel... Continues pensant que sóc bonica?

- Per què m'ho preguntes?

- Perquè vull escoltar-ho una altra vegada.

- continuo pensant que ets la noia més bonica de la terra.

- Gràcies...

- Gràcies per què?

- Per ser com ets...

Aquella noia de sabates vermelles i mirada innocent

2010-09-08T23:59:00.000-07:00

S'estava fent tard, la foscor omplia cada carrer de misteri i les campanades del rellotge principal tocaven les deu del vespre. Tenia fred, l'aire es colava per sota les faldilles d'aquella noia que havia sortit a passejar. Abraçant-se al seu cos va caminar fins al centre de la ciutat, només tenia com a manta un abric que li arribava a mitja cintura i unes mitges rossegades pels genolls.

Al centre hi havia gent, els comerços seguien oberts i la música d'un vell violí sonava al fons d'un carreró mentre esperava que algú li regalés una mica de caritat per poder sopar aquella nit. Aquella noia va seguir caminant mentre les seves sabates vermelles feien "toc, toc" cada vegada que xocaven contra el terra de pedres. Es va trobar dos nens jugant a la plaça de les flors, jugaven a ser dos avions volant pel cel.

- Tutututu... El motor... Houston tenim un problema!

- El problema el tens tu! jo volo molt bé!

Aquella noia va desaparèixer entre les persones que també passejaven per allà. Només en Jordi la va veure entrar en aquell local de la cantonada.

2, 3, 4, 5, 6,...

2010-09-03T03:45:00.000-07:00

Mai m'havia parat a pensar amb els morats que tenia a les cames o les rascades que adornaven els meus braços. Anava tant encegada amb aquella il·lusió frustrada que havia oblidat que el meu dolor era real.

Sota aquella dutxa d'aigua freda i els ulls vermells de tant plorar, vaig mirar per primera vegada les cicatrius que abudaven en aquell cos pàl·lid, raquític i dèbil. Vaig contar els blaus de les meves cames i dels meus pits. Em feia mal fins i tot a l'ànima cada vegada que el nombre anava augmentant i la impotència que corria per les meves entranyes.

- Victòria, contesta'm! - Em cridava una veu llunyana

El tacta d'aquella mà acariciant-me els cabells feia que no caigués en la inconsciència absoluta però el meu cos seguia innert mentre la ment continuava contant les ferides dels braços. 2, 3, 4, 5, 6,...

I anava recuperant les històries de cada una d'elles. El morat de la cuixa dreta va ser caient per les escales... I la rascada del genoll va ser topant contra la punta de la taula...

- Victòria, contesta'm ja! T'estàs gelant! - Seguia aquella veu que em semblava tant familiar.

2010-09-02T06:45:00.000-07:00

Deixa'm que et faci somriure per sota el nas...

Després de tant de temps, les coses canvien

2010-09-01T10:23:00.000-07:00

Després de tant de temps seguia essent aquella nena petita que plorava per qualsevol cosa... Seguia creient que era aquella deessa que anys abans havia fet tornar bojos els homes, aquella dona que amb la mirada matava tots els sentiments de la persona... Després de tant de temps seguia essent la mateixa nena petita que plorava per qualsevol cosa...

Després de tant de temps ell continuava pentinat amb els cabells enrere i el cap ple de gomina, continuava creient que era l'home perfecte i el semental que va ésser un dia... Ell seguia imaginant que els records es mantenien dins de la realitat... Després de tant de temps ell continuava mantenint aquella moto desgastada guardada al garatge d'una casa perduda a la mà de déu.

Després de tant de temps aquella parella de desconeguts es van conèixer una nit de rutina intentant que, després de tant de temps, les seves vides canviessin.

Bones Vacances!!

2010-08-01T00:47:00.000-07:00

Escric això per anunciar que ja em toquen unes vacances com es mereixen i desaparèixer durant un temps, exactament un mes.

Espero que passeu vosaltres unes bones vacances o que ja les hagueu passat!

Un petó molt gran per a tots els meus lectors. I una vegada més us dono les gràcies per llegir-me sempre :)

Mercè.

Només avui!

2010-07-25T09:05:00.000-07:00

- Només avui! Només avui!

I sempre repetia el mateix. Aquell petit capritx es convertia en una obsessió, en una costum que li impedia decidir raonablement. Li menjava el cap cada dia més i li destrossava la vida per moments. Aquell "només avui!" s'havia convertit en el seu hàbit, en la seva disciplina, en la seva manera de ser. Aquell "només avui!" s'havia convertit en l'amo i senyor d'aquella nena indefensa, neta per fora i podrida per dins. I què podia fer jo? Res. Paciència i tranquil·litat. Era l'única persona que li quedava en aquella vida de merda.

Felicitats carinyo. Has guanyat la partida

2010-07-22T11:06:00.000-07:00

No pateixis. Somriuré, callaré i somriuré. Simplement això. I perquè? perquè em quedaré buida, sola, abandonada. Qui et va donar permís per marxar lluny de mi? d'abandonar-me com si fos un gos pollós. Ni als gossos se'ls hauria d'abandonar. Tu ho has fet, m'has deixat a la mà de déu, perduda. I què vols que faci? Doncs, mantindré les aparences, jugaré amb les màscares que tenia amagades al fons del calaix (Els hi hauré de treure la pols. Fa molt de temps que no les utilitzo), miraré de guardar les nostres bromes i mirades, amagar-ho tot per no recordar-te més. I em serà impossible... Tu ho sabies des d'un principi. Sabies que em podies destrossar la vida, que podies jugar amb mi fins a treure'm tot el que quedava de peu. Felicitats noi! Has aconseguit el que molt poques persones podien aconseguir: Que m'enamorés perdudament de tu.

I amb això què has aconseguit? Ja has guanyat l'aposta?

Aquests ulls de gata em tornen boig

2010-07-11T05:20:00.000-07:00

Darrere d'aquests ullets de gata, em fas recordar tots els moments que havíem passat junts sota les nits decorades amb estrelles blanques, les tardes que gastàvem estirats al teu llit jugant amb les mosques que viatjaven per l'habitació. I em fas recordar les estones que t'havia odiat per fer broma i emprenyar-te. Saps que sempre, sempre, sempre, t'he estimat fins marcar-ho en els meus ossos.

Me'n vaig.

2010-06-28T06:53:00.000-07:00

- Les coses no van bé i tu ho saps. Vols que t'ensenyi que ja no som feliços? Ho pots veure perfectament.
- Però jo... No puc viure sense tu.
- Amb mi no vius igualment.
- Que sí!
- No m'ho pots discutir! Si ahir estaves destrossada... Et vaig veure al costat de la barana, mirant-la. Sé que vols matar-te per venir amb mi.
- Mentida...
- No saps mentir...
- No vull que em deixis.
- Jo no ho puc triar. Quan arribi el moment jo marxaré, fes-te'n a la idea. Ni vull veure't feta una merda, ni vull que facis alguna bogeria. M'entens? Les coses no han anat com esperaven i punt. I un dia d'aquests em vindran a buscar i jo no ho podré evitar. Vull que em prometis una cosa: Sigues feliç, tant feliç que no puguis evitar somriure i ser la nena capritxosa, consentida i infantil. Vull que siguis tu mateixa, que no perdis l'esperança i que mai deixis d'estimar.

Traiem tema?

2010-06-25T14:02:00.000-07:00

No tenia ni temes per poder parlar, era simplement aquella noia que es tirava cada cap de setmana (si ell no en tenia cap més a l'agenda) i prou. Per primer cop va veure que s'havia enganyat a si mateix. Unes cames precioses, uns llavis que convidaven a les més perverses proposicions i una cintura que treia qualsevol mal de cap. I mai s'havia fixat que no la coneixia de res, era simplement la noia que es tirava cada cap de setmana i prou.

Sí... Una noia que, al final, l'havia anat seduïnt a poc a poc, sense cap pretensió (que la bàsica) des d'un principi, sense cap història pel mig que fos mentida. Era ella l'única persona que realment s'havia ensenyat tal i com era, sense tonteries ni excuses, simplement ella mateixa.

- Busques alguna cosa? - Va dir ella mentre es fixava amb l'home que tenia al seu davant, quiet i amb la boca oberta, mirant a l'horitzó.

- Un tema per parlar. - Va contestar sense immutar-se.

- I per què vols parlar?

- Perquè et vull conèixer una mica més. Tinc aquesta necessitat.

- Va calla!

La jove es va aixecar movent aquella cintura i aquelles cames que tant mataven. Es va dirigir a ell i amb un somriure de "jasapselquèvull" va seure sobre la seva falda.

- Vols treure algun tema? Doncs, porta'm a on vulguis i jo (et) trec el tema.

La màgia existeix en forma d'alegria!

2010-06-20T12:43:00.000-07:00

Amb la meva màgia faré que tornis a somriure com quan érem petits i jugàvem a buscar un tresor perdut entre les plomes dels coixins. I amb la meva màgia trobaré la manera d'ensenyar-te que no tot el món és negre, sinó que hi han molts colors que encara podem descobrir junts.

Amb la meva màgia miraré d'animar aquestes nits tant tristes que s'han apoderat de la teva vida i alegraré els teus matins per poder veure't com et despertes feliçment, amb ganes de continuar endavant tot i les circumstàncies.

Amb la meva màgia faré que les coses no siguin tan agres com les veus ara mateix.

No saps pas com...

2010-06-14T11:32:00.000-07:00

Per primera vegada es va despertar sense la necessitat d'apagar el despertador. Per fi aconseguia una mica de llibertat... O massa. Es va aixecar sense fer moltes rabietes i va avançar cap a la cuina. Es movia alegre i divertida. Tota despullada va preparar unes magdalenes (massa temps lliure). Sempre li havia fet il·lusió cuinar magdalenes despullada. Les va posar en un plat i va seure a la cadira del menjador. La llum del solet s'escolava entre les cortines il·luminant el sofà ple de records i les fotografies d'alguns viatges que havia fet.

- Bon dia preciosa! - va saludar amb una veu mig enrogallada. Mentre es rascava el cap pentinant els pocs nusos que se li havien fet se li escapava un petit somriure de felicitat.

La Joana es va aixecar amb la mirada de desig de la nit passada i va caminar cap a ell amb pas decidit. Es va repenjar contra el seu cos (una mica més i cauen) i li va mossegar el llavi inferior.

- Bon dia.

- Et veig molt alegre...

- No saps pas com...

Encara que sigui mentida

2010-06-13T01:46:00.000-07:00

Ni les manies que et caracteritzaven tant, em cansaven. Ni les tonteries que deies sempre que anaves borratxa, ni les mentides que m'explicaves cada vegada que tornaves acompanyada d'algú, ni les ganyotes que em feies per enrabiar-me , ni els cops que rebia per fer-te enfadar. Res. Res m'hauria fet canviar els t'estimo que jo et regalava, els somriures que et dedicava i les carícies que et feia mentre dormies com un angelet al meu costat.

A la petita li agraden els globus de color vermell

2010-06-03T06:33:00.000-07:00

- No em miris d'aquesta manera! Ja saps que no m'agrada i igualment continues mirant-me. Vols parar? Que no m'entens quan et dic que m'intimides? Però, per què no pares?! T'estàs portant molt malament. No vull que em miris amb tanta atenció sembla que estiguis tramant alguna cosa dolenta. Sempre que em mires així és per saltar a sobre meu! Sí, ja ho sé! Mira, fem una cosa... Si em deixes de mirar t'aniré a comprar aquells globus que t'agraden tant! te'l deixaré portar lligat a aquesta cueta tan llarga i anirem a passejar pel parc mentre fem que els nens petits tinguin enveja de nosaltres! Veus? I així totes dues contentes! Però recorda que m'has de deixar de mirar!

Aquella tarda la Joana i la Petita va sortir a passejar pels caminets del Parc de la Ciutadella amb un globus per a cadascuna. Els nens petits es giraven cada com que les dues passaven pel davant.

Contes de Fantasia

2010-05-31T05:28:00.000-07:00

A les tardes, el sol sempre s'amaga darrere les muntanyes que hi han davant de casa meva, si tinc temps, i puc, m'arribo fins a la finestra i amb un crit molt fort li dono les bones nits i ell amb els seus rajos vermells i grocs m'acaricia una mica la galta per respondre'm d'alguna manera. És lògic, el sol no parla!

un somriure més

2010-05-24T06:28:00.001-07:00

La vitalitat d'aquella nena era impressionant. Podia mantenir el seu somriure alegre durant dues hores. I quan li preguntaves per què sempre somreia tant, ella et responia que així la vida es veia des d'un altre punt de vista molt més feliç.

Fugim junts, encara que la por ens ho impedeixi

2010-05-22T01:55:00.001-07:00

- Simplement, va agafar les maletes i va marxar per la porta, on, anys abans, havia entrat amb la il·lusió d'una nena petita. Quan la vaig veure amb aquells ulls brillants de l'excitació i les mans tremoloses pel nerviosisme qualsevol por que tingués va desaparèixer per uns instants.

"T'envio aquesta carta per explicar-te que tinc ganes de viure una nova vida, lluny de tothom. Et dono la part que em pertoca per pagar l'hipoteca. Espero que siguis feliç. Tot i que et recomanaria que t'escapessis d'aquesta casa i vinguessis amb mi a fer la volta al món fent autostop. Però com que sé que no ho faràs... Seguiré el meu camí sola. Si algun dia canvies d'opinió i decideixes tirar aquesta vida que tens per substituïr-la per una de nova busca'm."

- Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig agafar dos samarretes i tres pantalons i vaig fugir amb la noia de la que sempre havia estat enamorat. Bé, i ara em trobo aquí, gaudint d'una vida que m'han regalat amb una il·lusió desconeguda. Sense pors, ni rutines, ni preocupacions.

Només som tu i jo

2010-05-12T11:16:00.000-07:00

Que no entens que tu ets la única persona que em pot fer canviar en aquesta vida? Que no veus que tu ets la única persona amb la que puc confiar encara que sigui una mica?

Mentre el silenci s'apoderava d'aquella casa, la Carlota es mirava els seus peus per no mirar aquells ulls que la embadalien sempre. Una habitació mig buida, plena de records innumerables que ara no tenien cap protagonisme. Un home d'uns 30 anys que ja havia tirat tota la seva vida per la borda i que només li quedava l'aire per viure. Una noia de 18 anys que encara tenia el cap ple de pardals. Ni un somriure, ni una llàgrima. L'ambient era tens i cap de les dos persones que es recolzaven a cada extrem de l'habitació intentava alleugerir els minuts que passaven.

Idiota.

Una simple paraula menjava qualsevol integritat de la Carlota. En Marc seguia mostrant aquell aire de fredor. Una simple paraula que significava la descripció perfecte per aquell retrobament inesperat al pis d'ell. Un pis que havia viscut moments preciosos i moments que valia més oblidar. Un pis que havia sigut víctima de nits plenes de passió i cops de puny a les seves parets per la ràbia i la impotència.

- Només et volia dir que gràcies per tot.

- Carlota, jo volia...

- Què vols? Alguna cosa més? No en tens prou de deixar-me d'aquesta manera?

- T'estimo.

I després de tant de temps ho havia reconegut. La por que l'envoltava cada cop que notava pessigolles a la panxa, el dolor que tenia sempre que la Carlota marxava després d'una nit d'histèria ja perduda, el sentit que ressorgia cada cop que se la trobava de cara. Aquella por era el motiu pel qual ell l'havia deixada. Era això. Simplement por.

- Ho pots tornar a repetir?

- Que t'estimo! Collons! que és el que no entens?

- Jo, jo...

- No et vull perdre Carlota del meu cor, et necessito a prop meu, necessito els teus somriures, les teves ganes de menjar-te el món, els teus somnis surrealistes. Et necessito a tu!

- Jo, jo...

La Carlota no va necessitar paraules. Va córrer cap a ell i el va abraçar amb la mateixa ràbia que el primer dia que el va conèixer. Li va agafar les galtes vermelles de la vergonya i el va besar com si l'amor hagués recuperat la seva força. Unes simples paraules que mai havia sentit i que ara es mostraven en el seu estat real.

- Jo també t'estimo.

Va dir ella amb veu tremolosa. El seu cor anava a cent per hora. Necessitava respirar molt més ràpidament però els petons que la privaven de l'aire eren molt millor que qualsevol aire que hi hagués en aquella habitació que tornava a ser l'espectadora d'aquell parell d'enamorats adolescents.

L'últim adéu, disfruta'l

2010-05-10T10:29:00.000-07:00

- Deixa-ho estar. No creus? Ja has fet prou mal. No vulguis arreglar les coses, i encara menys, ara.

- Però Joana, t'ho necessito dir. De veritat que no t'he volgut mai fer mal.

- I de què et serveix lamentar-te? Si el què està fet ja està fet.

- Vull que em perdonis, que tornem a començar des de zero. Vull que em tornis a dir t'estimo i que em jutgis pel que vam viure junts.

- Et jutjaré pel que fas i últimament no ets gran cosa.

- Joana.... ho sento. Ja sé que no tinc excuses.

- Doncs ja esta tot dit, oi? Perfecte. Has acabat? Vull marxar d' aquí.

- Si vols marxar... cap problema, no t'ho impediré. Però et vull assegurar que no ho volia fer de veritat.

- Sí sí, com tu diguis. Adéu.

Així és com la Joana va decidir oblidar qualsevol cosa que tingués la paraula amor i tots els seus derivats. Així és com ella va triar el camí més solitari. Així és com ella va caure per darrer cop amb la mateixa pedra que li havia causat tantes ferides per tot el cos.

un any

2010-05-08T01:18:00.000-07:00

Aviat el meu bloc farà un anyet!

Moltes gràcies a totes les persones que sovint m'han anat comentant o simplement m'han llegit per pur gust. Gràcies a tots aquells anònims que gaudeixen de la meva lectura darrere una pantalla d'ordinador i em feliciten en silenci.

Només volia donar les gràcies a tothom i espero que això no canviï mai.

Mercè

és o no és?

2010-05-05T11:34:00.000-07:00

Sota una mirada confosa, només hi podia trobar desig. Un desig incontrolable d'acostar-se a aquells llavis que la feien tornar boja, que la incitaven a jugar tota la nit, que la destrossaven per dins. Se sentia atreta i confosa alhora. Jugava amb els seus sentiments, reconstruïa somnis i els trencava altre cop. Se sentia intensament idiota. Una noia que havia madurat, tornava a somniar com una nena de deu anys.

;)

2010-05-01T05:53:00.000-07:00

Petita meva, ets més dolça que les maduixes amb sucre...

només dos minuts

2010-04-19T08:43:00.000-07:00

- Saps que les coses no surten com han de sortir, saps que hi ha gent que sempre ha mirat que tu no caiguessis, tot i així has caigut a terra. Saps que si tu no t'aixeques sola ningú ho farà per tu, perquè la hipocresia es troba a tot arreu. Estaràs completament sola davant del món i has de ésser forta.
- Ni tu estàs al meu costat?
- Saps que algun dia jo marxaré d'aquest món i hauràs d'aprendre a viure sense la meva ajuda.
- No vull que marxis!
- I jo tampoc però aquesta vegada m'ha tocat a mi.

La màquina sonava amb un xiulet cada segon. Això la posava més nerviosa. Semblava una nena petita amb aquella plorera que li venia intermitentment.

- Va, petita meva, si sempre estaré al teu costat. Et vigilaré sempre.
- Jo no vull que em vigilis. Vull estar amb tu! Vull veure com em tornes a somriure, com em fas petons al nas i quan em fas ensurts quan estic mig adormida! Vull tornar al passat i tornar a viure tot el que hem viscut junts! - Va arrencar a plorar altre cop. Es va tapar la cara amb les mans i es va desfogar.
- Deixa'm dir-te una cosa. Tan si estic viu com si estic... mort. El passat és el passat i has de viure el present vivint cada moment amb intensitat. Em promets que ho faràs?
- No. Vull que tornem a estar bé.
-Promet-m'ho
-...
-Preciosa... fes-ho per mi.
- t'ho prometo.

El soroll d'aquell xiulet es va fer cada cop més intens fins que el xiulet va ser etern

Sola.

2010-04-11T11:10:00.000-07:00

Sota el sol de migdia, la Joana seguia caminant cap a on havia de ser el seu destí. I quin destí? Cap. Caminava sense rumb, sense mirar enrere i sense buscar un perquè dels seus actes. Va caminar fins que els seus peus van dir prou. Va seure en una que es va trobar i va contemplar el paisatge que tenia davant seu. Feia calor, massa. Era un d'aquells dies d'estiu que ningú tenia intenció de sortir per no sentir tal xafogor.

"Sabies perfectament que la meva major por era quedar-me sola. Vam jugar i he perdut. Content?"

Va mirar el cel, els núvols i fins i tot va intentar mirar el sol durant uns segons, ell també la va guanyar. Es va fregar els ulls amb insistencia i el dolor que sentia es va apoderar d'ella.

"Sola, sola, sola."

Va ofegar un crit d'impotència i es va mirar les mans plenes d'aigua salada.
Per primer cop es va adonar que no era ningú.

La noia de l'hostal

2010-04-05T10:32:00.000-07:00

Llegia amb una entonació perfecte. La seva veu melodiosa despertava la curiositat de les persones que restaven en aquell hostal perdut per la muntanya de les guineus. Juntament, amb ella. Un piano de cua sonava al ritme de l’audició, una música que hipnotitzava les orelles dels que s’havien deturat per escoltar amb atenció les paraules de la noia.

I al final seré una nena gran

2010-03-12T07:10:00.001-08:00

I com cada nit, la lluneta sortia del seu cau. Deixava la nit il·luminada i marxava a dormir al matí. La Carlota s'anava fent gran i cada vegada sortia menys a les nits per parlar amb ella. Era massa feliç vivint aquell somni que s'havia inventat.
I com cada nit, la lluneta no deia res. S'ho mirava impotent des del cel, observava com la Carlota cada vegada era més feliç sense ella. Ja no la necessitava per jugar a les nits, ni la saludava quan sortia al carrer amb les sabates de color vermell.

La Carlota s'anava fent gran.

Un altre món

2010-03-11T03:06:00.000-08:00

I distretament acariciava la sorra de la platja amb el peu. Esperava veure com les coses canviaven des d'aquell indret remotament diminut. Jugava amb la bola de cristall passant-se-la d'una mà a l'altre i desitjava que el seu príncep blau aparegués del no-res i la vingués a rescatar del seu empresonament imaginari.
Va tancar els ulls per concentrar-se en recuperar el temps perdut anteriorment. No ho va aconseguir. Seguia davant l'immens oceà amb un peu sota la sorra i una bola de cristall a la mà. I el seu príncep? Encara no havia aparegut.

Sabia perfectament que el món no canviaria si ella no feia res.

Una carta anònima

2010-02-26T06:08:00.000-08:00

"Estimada Joana,

M'alegra saber que vostè està interessada amb l'amor ideal. Li recomano des del meu propi punt de vista que es desdigui de qualsevol acció en busca d'aquest fet. Tot i les circumstàncies personals que em porten a mostrar la meva opinió li he de dir, senyoreta, que trobo d'una gran valentia que encara cregui en un món tan perfecte. Li recomano, altre cop, que procedeixi a afrontar la seva pròpia vida en comptes d'imaginar una utopia, producte de la seva innocent imaginació, i enfrontar-se amb la gent del seu voltant.

Gràcies per l'atenció prestada.

Atentament,

..."

Per sort la Joana va fer cas de la carta.

La Carlota s'ha enamorat

2010-02-18T09:46:00.000-08:00

Si estigués somniant no m'ho creuria, desperta encara menys. Els ulls oberts com dos plats, les mans caigudes als costats, la meva moral s'havia perdut en el camí i la meva boca mai s'havia obert d'aquella manera.
- Què cony m'estàs explicant! - Vaig exigir sense solta ni volta.
- El què sents. - va afirmar amb rotunditat.
- Tu ets tonta o ho fas veure?
- Segurament ho sóc.
- Encara estic flipant.
- Jo encara més! - Em va dir amb un somriure d'orella a orella.
- De veritat que no t'entenc.
- L'amor és irracional. Tu mateixa m'ho vas dir una vegada, no ho recordes?
- Des de quan dic alguna cosa amb una mica de sentit jo?
- Des de mai. Això és el que va fer decidir-me a explicar-t'ho
- Idiota! que no veus que si m'entres d'aquesta manera m'agafarà alguna cosa?
- T'ho mereixes!
- Però què t'ha agafat?
- M'he enamorat.

La meva nena no, si us plau

2010-02-06T07:38:00.000-08:00

Em vaig aixecar de la cadira, mig morta. Necessitava entendre el que realment m'estava passant. Vaig buscar un punt per arrepenjar-me, m'estava marejant. No em podia passar, a mi no. No podia. Vaig tancar el ulls, era un somni, segur que era un somni. Els vaig obrir i seguia al mateix lloc a on m'havia quedat. Vaig avançar cap a la paret, blanca, pura, perfecta.
-FILLA DE PUTA! - Vaig cridar a la paret sense saber perquè. Vaig donar un cop de puny contra ella. No em sentia gens bé. Vaig notar el dolor a les mans, la sang corria pel canell. M'havia trencat l'os d'un dels dits. No plorava, no volia admetre el què estava passant. - NO, ELLA NO! - Vaig seguir cridant a l'home que seia darrere la taula. Em sentia un zombie. Ja no em sentia ni persona. Vaig agafar la meva mà amb furia tot i el dolor que em provocava i vaig apretar. Necessitava dessangrar-me no podia seguir aquí, necessitava fotre el camp d'aquesta vida. Estava totalment sola dins aquest maleït món.

Aquell home em va agafar, immobilitzant-me. Va començar a patir de veritat.
- Per molt que et facis mal, no tornarà. - Va dir pacientment mentre em forçava a separar les mans.
- FILL DE PUTA! DEIXA'M! VULL MARXAR AMB ELLA! - Vaig contestar escupint a la seva cara.
Va aconseguir que les meves mans deixessin de fer força. El volia veure mort, volia veure a tothom mort. Volia que tornés ella.

Què faria jo sense ella, sense els seus somriures, sense la seva mirada dolça, sense la seva alegria. No podia viure sense ella. I ara m'havia deixat en un món que no volia viure sola. Vaig separar-me com vaig poder d'ell. La meva mà ja no responia.
vaig caure a terra de cul i ell es va ajupir. Em va abraçar. La seva calor, els seus braços. Un interruptor va fer que comencés a plorar.

- VULL LA MEVA NENA! La vull... - La meva veu es va anar apagant cada vegada més. La desesperació, la tristesa. Encara no m'ho podia creure. La meva filla ja no estava amb mi. M'havia deixat sola.

Per tot i per res

2010-02-01T06:56:00.000-08:00

I la gateta seguia al seu llit contemplant com ell es vestia amb paciència. Finalment després de pensar-ho dues vegades es va aixecar estirant tot el seu cos i es va dirigir fins a la cuina.

Es coneixia la casa massa bé.

Va agafar dues copes i les va omplir del vi que va sobrar ahir. Les va portar fins a l'habitació.

-Brindem?
-Per tot i per res.
-Perfecte.

El vi va baixar per la gola de la gateta. Aquell gust de vi barat la va fer estremir una mica. En poc segons el gust va desaparèixer per deixar pas a un de molt millor.

Ella sempre es deixa guanyar

2010-01-20T08:12:00.000-08:00

Cada dia juga a fet i amagar. Llàstima que sempre es deixi guanyar. Ella sap perfectament que guanyaria sense problemes. El problema que té ella és que està enamorada. Enamorada de veritat, per això es deixa guanyar.

Tinc ganes de...

2010-01-15T06:25:00.000-08:00

-Ja saps que no només he vingut per prendre unes quantes copes.-es va abaixar una mica la màniga de manera que quedés la seva espatlla al descobert.
-Doncs, per què has vingut?-Deia mig borratxo. Es va acostar a la noia tentinejant i la va agafar per la cintura. En pocs segons estavena dos centímetres de distància
-Vull que sàpigues que la nit només acaba de començar. Tinc moltes ganes de jugar un altre cop.-es notava que volia una nit intensa i diferent. Es va descordar dos botons de la camisa i va deixar entreveure uns pits sense sostenidors. Els ulls d'ell no van poder evitar fixar-s'hi.
-M'acompanyes?

La noia es va girar, i movent la cintura elegantment va marxar cap a l'habitació.

Les nits no són el més important per a mi

2010-01-10T04:01:00.000-08:00

No sé si era un somni, una il·lusió, o si simplement era un desig per tal d'aconseguir els meus objectius més secrets. Havia rebuscat la resposta sota les camises dels meus amants, darrere dels seus gemecs de plaer, per sobre qualsevol motiu de justificació.
Havia oblidat qui era. Havia amagat les meves pors més profundes. Sentia la necessitat de sentir-me tal i com era en realitat. I només ho havia aconseguit amb ell

-Joana, en què penses?
-En que sóc la nena més feliç del món, al teu costat.
-I això és bo per a tu?
- Més bo del que mai m'havia imaginat.

Sota l'escalfor del seu braç, em vaig adormir sense inquietuds, imatges de malsons i fins i tot sense dolor. Durant tota una nit em vaig sentir feliç de veritat.

Somiem. Junts?

2010-01-09T08:59:00.000-08:00

Mai havia somiat amb un somriure com el teu, amb les estones que passavem junts sota els llençols d'aquell llit improvisat, amb els crits que feies sempre que veies una persona que coneixies. Sincerament, mai havia somiat tan com ara. I sé el perquè. Per mai t'havia trobat tan a faltar com ara.

Nou any, Nou disseny

2010-01-08T07:53:00.000-08:00

Amb l'entrada del nou any, l'autora d'aquest bloc a volgut fer un canvi d'estètica per no aburrir el personal. Espera que us hagi agradat i que, per tant, continueu llegint aquesta noia que va començar amb una il·lusió i segueix amb la mateixa il·lusió de sempre.

Bon any nou a tothom!

Mercè

S'ha acabat.

2009-12-31T13:49:00.000-08:00

Sabia perfectament que no aguantaria més. Que les coses s'havien acabat i que tot començava a tenir un final... Digne o no, era un final.
-No pateixis, aviat vindràn les ambulàncies.-Va dir amb veu tremolosa. No estava segur ni ell mateix si les ambulàncies arribarien a temps.-sé que pots aguantar... ets molt forta!-en el fons només s'intentava autoconvèncer que tot allò no li podia estar passant a ell. El dolor era massa fort per seguir respirant. Les llàgrimes queien ràpidament per les galtes del jove enamorat, les seves mans acariciaven els cabells de la seva nena i les paraules inintel·ligibles que pronunciava se les enduia el vent d'aquell hivern-Si us plau! no em deixis sol!-Li cridava a la pobre noia que, estirada sobre el terra, tremolava com una fulla.
-Tinc fred, tinc massa fred...
-Tranquil·la, d'aquí poc tot haurà passat.
Tenia raó. Els tremolors de la seva petita s'havien acabat, la respiració va desaparèixer entre aquelles dentetes de ratolí i el seu cor va deixar de bategar.

Ara, tot s'havia acabat.

Eternament petita

2009-12-29T00:48:00.000-08:00

-No pateixis.- Va dir l'Andreu dolçament.-Algun dia veuràs que la teva vida canvia, que la gent et mira amb altres ulls i que t'estàs fent gran.
-No vull fer-me gran! Si em faig gran ja no em voldràs veure més.
-Pensa que sempre seràs la meva petita.

moltes persones, moltes històries

2009-12-27T07:51:00.001-08:00

- Dos de copes!
I la nit es va fer eterna.
-4 de bastos!
I el dolor no va desaprèixer.
-Una reina de cors!
I la princesa la va envejar tota la vida.
-12 d'espases!
Que van atravessar aquell pobre cos envellit.
- 3 d'orus!
I aquella nit va poder sopar.

El passat va ser passat

2009-12-23T07:57:00.000-08:00

I com desitjaria estar al costat de les ones del mar. Dibuixar amb els dits dels peus els nostres noms i mirar el rostre que un dia em va enamorar perdudament. I com m'encantaria trobar els records que un dia vam perdre a les golfes del dolor i els moments que vam desaprofitar amb baralles sense significat. I com juraria a qui fos que tu vas ser l'amor de la meva vida, la persona que em va fer obrir els ulls, l'home que tota dona desitjaria tard o d'hora. I com voldria desmuntar les mirades plenes d'odi per substituir-les per passió...

I com desitjaria no tornar a enrrere...

A la nit la Joana visita balcons plens de llum

2009-11-09T10:33:00.000-08:00

Avui, a la nit, entraré per la porta del balcó, trucaré tres vegades i esperaré a que m'obris per poder saltar-te a sobre i menjar-te a petons. Intentaré somriure entre petó i petó, d'aquella manera que t'agrada tant i em desfaré quan vegi aquells ulls entremaliats que acompanyen aquelles dentetes que adoro. I si em deixes, dormiré al teu costat. I posaré els meus peuets entre les teves cames perquè ja no quedin glaçats i m'abraçaré perquè a la mitjanit no t'escapis a veure la lluna plena.

No et preocupis... Mai reconeixeré que per tu faria qualsevol cosa.

El noi del vaixell de paper

2009-10-25T03:37:00.000-07:00

I després d'hores sense tenir una miqueta de temps per menjar, el pobre noi es va veure atrapat per la mirada d'una nena encuriosida per les seves pintes. Somreia dissimuladament, feia caure les seves trenes daurades sobre les espatlles i lluïa un vestit blanc com l'escuma del mar i unes sabatetes vermelles que brillaven sota el sol de diumenge. Era maca, molt maca. Les dues mirades es van quedar quietes, expectants, esperant un moviment que els tregués d'aquella petita bombolla que s'havia creat al seu voltant. I així va ser. Un home alt, d'uns quaranta anys, amb barba i vestit elegant va agafar la nena pel braç i, carinyosament, se la va emportar cap a l'interior del vaixell. El nen va descobrir que la vida tampoc era tan dolenta...

Respira

2009-10-22T10:08:00.001-07:00

- Pots deixar d'escridassar-me d'aquesta manera, desgraciat!
- Calla, mala puta. Et faré empassar totes les paraules que has pronunciat fins ara. Desitjaràs no haver nascut mai.
- Ara el que més desitjo es que fotis el camp de casa meva.
- no marxaré mai. Saps que em necessites com l'aire que respires, que m'estimes, que m'adores... Faries qualsevol cosa per mi.
- T'ESTIMAVA! Però amb el temps he descobert que tu, això, no ho entens. Fora.

Un cop sec ressona al pis d'aquella noia desesperada per fugir. Cau a terra.

-A mi no em parlis així! M'entens! he fet molt per tu i m'has de tractar tal i com em mereixo!
- Ja ho faig...
- No ho fas! en comptes de dir tonteries, ja hauries d'estar fent el sopar!
- Fora de casa meva.
- Aixeca't del terra, que no veus que fàs pena aquí. totes les dones sou unes dèbils. Us creieu ser qualsevol cosa, capaces de continuar la vida de qualsevol manera... però és mentida! Em necessites i...

El tret d'una pistola fa que la bala, que ella guardava sota el coixí desde feia molt de temps, es dispari contra l'estomac d'aquell marit que no la deixa ni respirar. Per sort, ja s'havia acabat tot.

Paradís perdut

2009-10-18T03:12:00.000-07:00

la Carlota ja no se sent tan trista, les estones al costat del sol han fet que les seves llàgrimes s'assequessin. La Carlota ja està més calmada, els crits d'agonia i dolor han cessat per sempre més. Ara és feliç, ara està contenta. La Carlota ja no sentirà dolor, ni veurà aquelles parets blanques que la oprimien cada dia, ni el senyor que la obligava a pendre's una simple medicació que no curava res, ni els seus pares, ni germans, ni aquella persona que tan s'estimava... Res. Simplement, passarà les hores mortes al costat del sol gaudint de la quietud d'un paradís perdut.

Rajos d'esperança perduda

2009-10-12T10:47:00.000-07:00

En el fons dels teus ulls encara puc observar un petit raig d'esperança. Es petitonet però persistent. En el fons encara tens ganes de continuar lluitant, mantenir el teu estat d'alerta per si l'enemic es mostra dèbil i atacar en el moment oportú. Sé que busques qualsevol motiu aparentment bo per seguir endavant, encara que saps que no n'hi ha cap de gaire consistent.

- De debò necessites que lluiti per tu?
- Sí.
- Doncs no ho dubtis pas.

De flor en flor

2009-09-26T02:56:00.000-07:00

A la Joana li encanta anar de flor en flor. Ella pensa que es divertit, variat, únic. Li agrada provar noves boques, noves experiències, nous cossos (no es cansa mai de dir que ella així és feliç o s'ho pensa). Li encanta veure com un dia és per a un i l'altre dia es per a l'altre, gaudeix de la vida al màxim aprofitant cada moment que pot tenir per ella.

Encara que de vegades, quan es queda sola a casa, es posa a pensar en tot i en res. Recorda les persones que l'han fet sentir bé i les que no, les persones que han lluitat per ella i les que li han fet molt de mal. Recorda el moment en que se sentia la noia més feliç del món i els moments en que era la més desgraciada de tota aquella societat. Sincerament, la Joana, té por. Té por de quedar-se sola. Envellir anant de flor en flor i algun dia desaparegui tota aquella activitat, quedant-se oblidada en un racó mentre els altres continuen vivint amb una persona al seu costat, que els ajuda en els moments dificils, que gaudeix d'una bona tarda al seu costat i que lluiten junts per no separar-se mai. El problema ha estat que la Joana mai s'ha enamorat de veritat. Mai a sentit les papallones dins de la seva panxolina i mai a notat el seu cor més accelerat que les seves preses. Mai a tremolat davant d'ells i mai ha pensat més de dos segons en aquella persona (per molt que la hagi fet sentir més especial que els altres). Encara que mai a perdut l'esperança i pensa que algun dia s'enamorarà de veritat.

Fins i tot les noies més fortes poden tenir por.

La nena dels meus somnis

2009-09-15T12:46:00.001-07:00

I darrere de tota màscara es trobava una nena faltada d'amor. Una nena que havia viscut entre repressions, pors, amenaces, dolor i plors. Una nena que s'estava fent gran sola i que havia après a odiar la gent que l'envoltava. Era ella, la que buscava sota les pedres una miqueta de felicitat perquè dins del cor de les persones era inútil trobar res.

I cada nit te la trobaràs al bar de la cantonada amb una capa daurada i un barret vermell, esperant que les estrelles la saludin amb el seu parpelleig inexistent. Saluda-la de part meva, pot ser que algun dia et contesti amb un somriure fugaç!

Toc toc. Vida?

2009-09-14T11:30:00.000-07:00

Toc toc..
- Hola.
- Bon dia. Vosté sap si per aquí hi ha la meva vida?
- La seva vida? No, crec que t'equivoques.
- Ho sento.

Toc toc...
-Bon dia.
-Bon dia. Vosté sap si per aquí hi ha la meva vida?
- La seva vida? Com és?
- Petita, curta, una mica negre i una mica blanca, plena d'alts i baixos, de moments i records.
- Doncs... No em sona.
- Bé, és igual. Gràcies igualment.

No miraré enrera...

2009-09-02T14:10:00.000-07:00

I ho deixaré tot en una caixa de cartró. La tancaré amb un candau de plors i somriuré amargament la fotografia que em vigilarà a partir d'aquesta nit. Tancaré els ulls, dibuixaré llunes noves amb el dit petit i recordaré les hores que m'havies regalat alegrement. tranquil, ja no et molestaré més. Deixaré que el temps passi lentament i intentaré guardar les llàgrimes sota l'alfombreta de davant la meva porta. I continuaré endavant, mirant amb els ulls tapats la vida més bonica que mai havia imaginat. I recordaré les promeses, les estones, els moments, les carícies, els somriures, les abraçades, els sopars, les festes,...

Simplement deixaré de viure uns segons per tornar a ser la noia que era abans.

I segons més tard tornaré a ser la mala puta que havies conegut, la bala perduda que no te remei, la nena que somiava en ser lliure per una sola vegada, la noia que desitjava ser el centre de les mirades de tots els homes... I deixaré enrera les penes que no la deixaven avançar cap a un nou objectiu...

En un sol dia sense tu ho va aconseguir.

M'estima o no m'estima

2009-08-23T02:41:00.000-07:00

No et puc obligar a estimar-me...

Demana i t'ho consediré

2009-08-20T06:48:00.000-07:00

Si m'ho demanessis deixaria de veure les estrelles, deixaria de jugar amb la lluneta i substituir les galetes de mel pels petons dolços. si m'ho demanessis tancaria les onades dins de caixes plenes de records i destrossaria les mirades més tendres. Si m'ho demanessis obriria els braços a tota la gent que mai m'ha estimat i em tancaria en el meu món per no sortir mai més d'ell. Si m'ho demanessis desitjaria que els potets d'alegria desapareixessin perquè ja no els necessitaria més i dormiria al davant de la teva porta per protegir els teus somnis.

Si m'ho demanessis simplement seria la nena més feliç del món

Aixeca el cap

2009-08-10T04:59:00.000-07:00

Si mires el cel durant una estona et trobaràs amb un miler d'estrelles que brillaràn per tu... Si aixeques el cap i observes els núvols veuràs figuretes de cotó fetes amb molt de carinyo. Si descobreixes la lluna veuràs que cada nit el regala un somriure.

Si aixeques molt el cap agafaràs torticolis.

Hi han maneres i maneres

2009-08-05T06:46:00.001-07:00

- Si et deixessis de mirar per una puta hora en aquest mirall veuries que hi ha un món per descobrir. - Va sentenciar L' Emma amb dos cops de puny sobre la taula. - Si deixessis de pensar en tu només per quatre desgraciats segons t'adonaries que les coses no són com a tu et sembla. - va cridar contra la porta que tenia davant dels morros.
Un home llargarut i prim va obrir la porta amb un aire pensatiu.
-Si deixessis de cridar contra una porta la gent deixaria de pensar que estàs boja.

somiaré amb la felicitat eterna

2009-07-29T13:46:00.001-07:00

Aquesta nit volaré per dins dels meus somnis, deixaré que el meu cos es mori a poc a poc i buscaré l'escalfor de les teves abraçades dins del núvol dels desitjos. Miraré la Joana quan salti a corda i intaré ajudar la petita Carlota amb deu somriures enllaunats. Demanaré al sol que el Marc m'escolti i deixaré que la Maria li regali carícies de 24€. Buscaré la Lluneta dins de la bassa dels records, jugaré amb la Mercè dins la cova de les pors i demanaré que la Martina aconsegueixi els llapis de colors que li falten a la col·lecció.

I per què dins dels somnis? Perquè la meva vida real s'ha acabat.

Et necessito

2009-07-26T11:18:00.000-07:00

Deixa'm ser al teu costat aquesta nit, abraçar-te dolçament i sentir el teu cos a prop del meu. Necessito els teus somriures sota la foscor que ens envolta, els teus "t'estimo" verdaders, les teves súpliques perquè em quedi sempre amb tu, els teus petons de mitjanit, les teves abraçades desesperades, les teves carícies tendres i suaus. Et necessito a tu més del que pot semblar. I em fa vergonya només pensar que em passaria totes les nits desitjant que les hores deixessin de caminar perquè es paressin uns segons. Quines ironies té la vida. no?

fotografia: Guillem

M'encantava aquella nena

2009-07-25T00:56:00.000-07:00

M'encantava aquella nena. Innocent, alegre, divertida i, sobretot, sincera. Ella era feliç tal i com era, i feia que la gent del seu costat dibuixés un somriure cada cop que la veien.
Era diferent, especial, única. M'encantava aquella nena per les tardes on passejavem per la platja agafats, o per les nits que passava amb mi dient que em feia fora tots els malsons. I era cert, des de que la Joana estava amb mi els meus monstres havien desaparegut.

Ahir vaig veure la Joana. Vam passar la tarda al costat de les onades. Em va anunciar que demà ja no la veuria més.

Hi ha gent que s'entén massa bé

2009-07-22T14:36:00.000-07:00

-La Joana diu que et vol aquí aviat... vol tocar els teus llavis i els vol assaborir com si fos l'última vegada que ho fés.
-El Marc diu que es deixarà tocar els llavis i que els assaborirà amb la mateixa intensitat que la Joana.
-La Joana i el Marc s'entenen molt bé.
-Massa bé.

I el silenci es va fer aquella habitació. Una parella d'amants van assaborir els llavis de cadascú com si fos l'última vegada que ho feien. Perquè l'última vegada, potser ho era. O no...

Vull ser un home

2009-07-21T07:22:00.000-07:00

Mai havia sigut normal. Volia imitar els homes. Volia ser com ells. Desitjava poder ser acceptada com si fos un home més. Necessitava aquell poder, aquell tractament preferent a les feines, a casa. Volia ser el fill que el seu pare mai havia tingut, buscava la manera de trobar un lloc al grup dels nois de l'escola. No li queien bé les noies. Deia que eren totes unes putes i unes falses acabades. Per això les odiava i s'odiava a si mateixa. Deia que elles només pensaven en si mateixes, que només creaven problemes i que la majoria, en el fons, eren totes unes esclaves de l'amor, i per contra dels homes que les posseien. Se'n burlava de les nenes que somiaven en ser princeses d'un conte irreal, de les noies que només pensaven en aquell noi que les mirava tota l'estona.
-Seré com els homes.-Deia esperançada.-Faré el mateix que els homes. Ja no em subestimaràn mai més. Em tractaràn com una persona de veritat.

Tot i dir això, sabia que, en el fons, sempre seria una dona.

Els dies passen

2009-07-19T06:03:00.000-07:00

La Carlota pensa que els dies se li escapen de les mans, que volen i la deixen sola. També pensa que aviat ja no passaràn. Té ganes de viure'ls, de sentir que ha fet alguna cosa de profit en cada segon. Però cada cop li costa més. S'esforça i la vida només li dóna més bofetades.

fotografia: Pau Ibars

Les nenes petites també saben jugar a ser grans

2009-07-17T15:40:00.000-07:00

I em perdo dins de la teva mirada. Juganera, carinyosa i innocent. Em perdo en les teves corbes, els teus pensaments il·lògics i les teves maneres extremes. M'encanten els teus somriures ingènus, les teves paraules màgiques i exactes, les teves mans quan corren per sota la meva camisa. I em desespera pensar que algun dia no et tornaré a veure més, saber que un dia d'aquests marxaràs inesperadament i no em diràs ni adéu (Ets així amor meu, i tots els que han provat la teva companyia han acabat igual. Igualment m'encantes). T'agrada sorprendre, improvisar (encara que no en sàpigues gaire), jugar. T'encanta fer perdre els sentits, mostrar el teu costat més infantil i ensenyar a poc a poc que ets una dona de cap a peus.

I això a mi em fa perdre l'orientació de la meva vida, els pensaments que havia mantingut des de ben petit i la manera de veure les coses. Perquè tu m'has fet canviar. Massa.
I em deixaria controlar cada segon que estic amb tu, demostrar-te que sóc la única persona amb la que pots confiar, ensenyar-te la vida d'una altra manera (encara que passi al revés). Per fi has aconseguit que desitji seguir-te a on sigui, deixant enrrere tota la vida que havia creat a partir d'una idea que seguia cegament. M'has fet obrir els ulls d'una manera extraordinària.

fotografia: Jordi Català

Vols pujar a l'habitació?

2009-07-16T13:32:00.000-07:00

Desitjaràs que deixi el whisky apartat, que m'acosti a tu i que et regali un dels meus petons més calents. Però m'agradaria més que observessis com jugo amb la palleta mentre absorbeixo la beguda lentament, miran-te cada segon que se'm permet. I jugaré amb els meus somriures. te'ls dedicaré. Descobriràs que a mi no se'm guanya tan fàcilment.

S'ha de treballar ben a fons

Babejaràs per mi. Observaràs miraculosament que jo també sé agafar el control de la situació. Perdràs els estreps i em desitjaràs abans d'hora. No et frenaré. Jo també en tinc ganes.
Mouràs les teves mans per sota la meva samarreta, buscaràs els meus llavis frenèticament, assaboriràs el meu coll i mossegaràs el meu punt més dèbil, l'orella. Ja hauré caigut a la teva trampa.

-Vols pujar a l'habitació?
-Porta'm ja.

Diners i somriures

2009-07-14T08:06:00.000-07:00

- Saps com fer desaparèixer la crisi? Substituint els diners per somriures.
- Val, mentre tu pagues el cafè amb un somriure jo t'espero a fora.

El noi del vaixell de paper

2009-07-13T06:29:00.001-07:00

El vaixell era ple. Tots els tripulants s'acostaven en un costat per observar els seus familiars com ed despedien des de la distància. Tots no. Hi havia un noiet que s'amagava darrere un racó, passant desapercebut entre la gent. Era un noi que no mostrava cap sentiment, de mirada impertorbable i cor dèbil. Sabia que no duraria gaire però això no l'afectava.
Sempre havia somiat en viatjar amb vaixell i aquesta era la seva oportunitat. Es va amagar una mica més quan va veure un grup de mariners parlant tranquilament a la coberta i va fugir quan en va tenir la ocasió. Va descansar una estona entre dos salvavides que restaven penjats a la paret per dos claus. Es va arraulir i va seguir mirant els passatgers que es trobaven amb ell.
Va visualitzar una noia d'una quinze anys, amb els cabells rossos i recollits, uns ulls verds i marrons i un aspecte infantil i innocent, Va veure, també, un home d'un nas prominent i un bigoti espès, somreia a una dona que vestia molt alegrement, amb flors i colors clars (això no ajudava a dissimular la panxa que tenia). Va observar una parella d'enamorats, semblava que aquest vaixell era el viatge de noces.

- Ei! tu! - Va cridar un home.
El noi es va aixecar corrent i va marxar d'allà fugint d'aquell home que havia cridat. L'home va veure'l però va continuar amb la seva. Va agafar un gosset que també fugia.
- No hi tornis més. T'has de quedar al meu costat o t'aixafaràn. - El gosset va semblar entendre'l i li va respondre amb un lladruc dèbil i agut.

El compte enrrere

2009-07-12T00:29:00.000-07:00

10 maneres de fer
9 somriures esborrats
8 perdós oblidats
7 fugides frustrades
6 cops de puny
5 bofetades
4 plors desesperats
3 crits
2 persones
1 sentiment, l'odi
0 esperances.

Cada dia, cafè i somriures

2009-07-10T11:26:00.000-07:00

Cada dia, a les vuit del matí, l'Anna em prepara un cafè que te'n lleparies els dits. Ella explica que el fa amb molt d'amor i que per això li surten tan bé. Jo crec que és perquè té molt de talent encara que ella es treu molta importància. Cada dia, a les vuit i quinze minuts, ens acabem discutint perquè mai ens posem d'acord amb aquest tema.
Però sé que en el fons li agrada fer-me el cafè. A mi m'agrada regalar-li somriures de bon dia i petons de bona nit. Jo també ho faig amb molt d'amor i, per això, mai discutim.

Una simple tarda d'hivern

2009-07-08T23:17:00.000-07:00

-Si pogués viatjaria amb tu, fins i tot, al pol nord. Acompanyaria els pingüins de la maneta perquè entresin als seus caus i després et portaria a veure la posta de sol més bonica del món. Només tu i jo.

Els ulls de la noia brillaven d'una manera especial. Semblava una nena parlant però ja passava dels 16 anys i es notava. La seva figura s'havia transformat i els seus pensaments s'acostaven més a una dona. Va somriure al seu company i ell li va tornar amb un altre. El pas dels anys es notaven en ell, ja havia madurat però seguia sentint l'esperit d'un nen dins seu.

-M'acompanyaràs en el meu viatge? Tinc ganes de no separar-me de tu i no vull que et quedis aquí Catalunya sense la meva companyia, tinc por de perdre't.
-Si em poguessis perdre, pensa que et buscaria i trobaria ràpidament.

La noia va mirar el seu company. Esperançada, el va abraçar amb molta força i, ell, la va correspondre de la mateixa manera. El silenci es va fer més present en aquella casa. Era un silenci còmode i sense tensions. Van romandre abraçats prop de 5 minuts. Depenien massa d' ells dos.
I la tarda d'hivern va caure sobre aquells dos personatges que per molta edat que hi hagués pel mig, es buscaven l'un a l'altre perquè, sols, no sabrien com viure.

-Aquesta nit puc quedar-me amb tu? tinc por que abans d'arribar a casa se'm mengi un llop i no et pugui tornar a veure més.
-Pots quedar-te tantes nits com faci falta...

fotografia: Jordi Messeguer

Fes-ho

2009-07-08T07:15:00.000-07:00

- Podria dir una cosa?
- Només una.
- Val, T'estimo.
- No et crec. Ets una mentidera.
- Si no t'ho vols creure, no t'ho creguis. però aquesta es la única veritat que ha sortit de la meva boca des de fa molt de temps.
- Va, calla.
-No vull. I si cal ho cridaré als quatre vents. perquè no tinc cap vergona que els altres sàpiguen que t'estimo moltissim, més que a la meva pròpia vida. Vull dir a tothom que faré el que sigui per recuperar la història que teniem i, així, poder-la guardar com un tresor dins del meu calaix secret.
- Ja no saps ni el que dius.
- Ho tinc molt clar. I també tinc clar que et vull fer una abraçada, i molts petons, i moltes coses més que ara no et sabria dir.
-Fes-ho.

La lluna i l'Arnau

2009-07-06T23:57:00.000-07:00

A l'Arnau no li agrada el sol. Diu que li crema el nas i, per això, després li fa mal. Ahir a la nit va parlar amb la lluna. Li va demanar que sortís més d'hora, que la necessitava per gaudir d'ella més temps. També creia que si la lluna sortia el sol marxaria més ràpid i, així, el molestaria una estona. Aquella tarda es va fer ben curta. El sol es va pondre massa ràpid i una lluna va sortir del seu cau, timida i somrient alhora. L'Arnau es va quedar amb ella tota la nit. Mentre ell dibuixava a l'herba amb el seu dit la lluna mirava la claror de les estrelles que havien nascut feia poc. Una mirada confident els va fer saber que aquella nit seria la més bonica de totes les nits passades.

Fotografia: Arnau Codina.

El vestit nou de la Carlota

2009-07-06T00:05:00.000-07:00

Li han comprat un vestit a la Carlota. Es un vestit blanc i ple de llunes plenes roses. Se sent una baldufa perquè, sovint, comença a donar voltes i l'aire més atrevit es cola per sota la faldilla. Li agrada molt aquell vestit, la fa sentir especial. A la Carlota li agraden molt els vestits, encara que, de vegades, també es posa pantalons.

Els somnis, somnis són

2009-07-05T00:50:00.000-07:00

No puc més. Cada cop em sentu pitjor. Tinc ganes de fugir, oblidar-me de tot el que m'envolta, desaparèixer i retrobar-me en un lloc on em senti feliç.

I l'única cosa que em consola són els somnis...

A les putes se les ha de tractar així...¿?

2009-07-04T00:00:00.000-07:00

I torno a tancar-me dins de la meva habitació, abatuda pel meu mal de cap i la febre que em puja per culpa del dolor que tot això m'esta provocant. Ignoro si tu continues la teva vida feliçment, si les hores que em passat junts han valgutper alguna cosa més, si algun dia et podré tornar a veure o faràs cas omís de les meves trucades o missatges.

Potser el millor per a mi és oblidar-me de tu, de tot el que suposa tenir-te al meu costat, dels moments feliços que m'has fet viure (poc però intensos...) i dels somnis que m'has regalat a mitjanit.

Però ja no aguanto més aquesta situació. Em sento desesperadament sola, sense ningú que em pugui ajudar, necessito una mà per aixecar-me i tu encara no me l'has donat. No ho vull reconèixer però els meus somriures ja no són tan reals.

Ahir a la tarda vaig plorar per primer cop, després de tan de temps vaig tornar a plorar. Em vaig sentir una desgraciada de cap a peus, una inútil que no servia per a res, un burra que només pensava en treure'n profit de situacions que no valien res. Em vaig sentir abatuda, sola i utilitzada. Potser m'ho mereixo, a les putes se les ha de tractar així.

Tothom té un do, el que passa és que hi ha gent que encara no la descobert

2009-07-02T00:04:00.000-07:00

Vaig mirar dues vegades al meu voltant. Res m'interessava. Em vaig trobar la Clara, la Joana, el senyor Martí juntament amb la seva esposa. Era bonic observar els clients d'aquell cafè i inventar-te històries emocionants sobre ells, o simplement explicant les seves vides reals. (de vegades podien arribar a ser realment extraordinàries.). Vaig deixar el cafè sol en una banda, vaig extreure un tovalló de paper del recipient i vaig començar a escriure. Em vaig passar 2 hores escrivint tot el que sabia d'aquella gent tan peculiar i senzilla. Unes persones normals es van convertir en grans herois de la història del món (...de la meva imaginació). Vaig descansar una estona. només quedava la Joana, seguia asseguda en aquella cadira de ferro forjat que et deixava el darrere fet una coca. Es trobava en un estat pensatiu, ni es movia. El seu cacaolat calent s'havia refredat i el seu croissant continuava sencer. Em vaig fixar amb aquella dona que havia passat en només 35 anys tota una vida agitada i mal viscuda. Em va fer pena. molta pena.

Em vaig acostar silenciosament i per darrere seu vaig posar una mà a la seva espatlla. Vaig recordar que la seva passió era explicar contes inventats als nens del parc de la cantonada. Vaig seure al seu davant i, amb un somriure infantil, li vaig demanar:
-Que em podries explicar un conte?

No val per a res la teva vida

2009-06-30T06:56:00.000-07:00

Vaig aixecar el braç lentament. El temps ja no corria per a ella, sabia que no duraria gaire estona més. Es va sentir acorralada, morta de por, una desgraciada de cap a peus, una persona simple i casi sense vida. Va apretar el gallet a poc a poc. Encara no havia disparat. només dos segons més i...
-Si et plau...-suplicava durant els seus segons de vida, la pobra noia.
-Vols descobrir tot el que ha valgut la teva vida?-va preguntar l'home que l'apuntava amb una pistola.
No va contestar. va tancar el ulls. Ni les llàgrimes sortien, s'havien amagat sota el fons del cor. Els seus peus tremolaven i només sentia la fredor del terra com la matava tranquilament.
-Unes últimes paraules?-va tornar a preguntar l'home de la pistola.
-T'es...

PUM!

El gallet fou apretat del tot. una bala, dirigida cap a la noia va atravessar aquell crani efímer i massa sensible. La mirada de la noia va quedar clavada a l'horitzó i el rostre d'horror va quedar marcat a la cara.
-Massa tard.-va respondre l'home amb un somriure maliciós.-Sempre has sigut una mala puta barata.